Havia una vegada un mercader que, abans de partir per a un llarg viatge de negocis, va cridar a les seves tres filles per a preguntar-los què volien que els portés a cadascuna com regal. La primera va demanar un vestit de brocado, la segona un collaret de perles i la tercera, que es cridava Bella i era la més gentil, li va dir al seu pare: "Em bastarà una rosa tallada amb les teves mans." El mercader va partir i, una vegada ultimats els seus assumptes, es va disposar a tornar quan una tempesta li va enxampar desprevingut. El vent bufava gèlid i el seu cavall avançava fatigosamente. Mort de cansament i de fred, el mercader d'improvís va veure brillar una llum enmig del bosc. A mesura que s'acostava a ella, es va adonar que estava arribant a un castell il·luminat. "Confio que puguin oferir-me hospitalitat", va dir per a si esperançat. Però a l'arribar al costat de l'entrada, es va adonar que la porta estava entreoberta i, per més que va cridar, ningú va acudir a rebre'l. Va entrar decidit i va seguir cridant. En el saló principal havia una taula il·luminada amb dues candelabros i plena de rics manjares amatents per al sopar. El mercader, després de meditar-lo durant una estona, va decidir asseure's a la taula; amb la fam que tenia @consumir<3> en breu temps un suculent sopar. Després, encara intrigat, va pujar al pis superior. A un costat i a l'altre d'un passadís larguísimo, apuntaven salons i habitacions meravellosos. En la primera d'aquestes habitacions chisporroteaba alegrement un foc i havia un llit mullida que convidava al descans. Era tarda i el mercader es va deixar temptar; es va tirar sobre el llit i va quedar dormit profundament. AL despertar al matí, una mà desconeguda havia dipositat al seu costat una safata de plata amb una cafetera fumejant i fruita. El mercader va desdejunar i, després d'endreçar-se un poc, va baixar per a donar-li les gràcies a qui generosament ho havia allotjat. Però igual que la nit anterior, no va trobar a ningú i, agitant el cap davant tan estranya situació, es va dirigir al jardí a la recerca del seu cavall que havia deixat lligat a un arbre, quan un bell roser va atreure la seva atenció. Es va acordar llavors de la promesa feta a Bella, i inclinant-se va tallar una rosa. Inesperadament, d'entre l'espessor del roser, va aparèixer una bèstia horrenda que anava vestida amb un bellíssim abillament; amb veu profunda i terrible li va amenaçar: " Desagraït! T'he donat hospitalitat, has menjat en la meva taula i dormit en el meu llit i, en senyal d'agraïment, vas i robes les meves roses preferides? Et mataré per la teva falta de consideració!" El mercader, aterrorizado, es va agenollar tremolant davant la fera: Perdona'm!Perdona'm la vida! Faré el que em demanis! La rosa era per a la meva filla Bella, a la qual vaig prometre dur-se-la del meu viatge!" La bèstia va retirar la seva arpa del desventurat. " Et deixaré marxar amb la condició que em portis a la teva filla." El mercader, espantat, va prometre obeir-li i complir el seu ordre. Quan el mercader va arribar a casa plorant, va ser rebut per les seves tres filles, però després d'haver-los contat la seva terrorífica aventura, Bella ho va tranquil·litzar dient: " Pare meu, faré qualsevol cosa per tu. No has de preocupar-te, podràs mantenir la teva promesa i salvar així la vida! Acompanya'm fins al castell i em quedaré en el teu lloc!" El pare va abraçar a la seva filla: "Mai he dubtat del teu amor per mi. De moment et dono les gràcies per haver-me salvat la vida. Esperem que després..." D'aquesta manera, Bella va arribar al castell i la Bèstia la va acollir de forma inesperada: va ser estranyament gentil amb ella. Bella, que al principi havia sentit por i horror al veure a la Bèstia, a poc a poc es va adonar que, a mesura que el temps transcorria, sentia menys repulsión. Li va ser assignada l'habitació més bonica del castell i la noia passava hores i hores brodant prop del foc. La Bèstia, asseguda prop d'ella, la mirava en silenci durant llargues vetllades i, al cap de cert temps va començar a dir-los paraules amables, fins que Bella es va advertir sorpresa que cada vegada li agradava més la seva conversa. Els dies passaven i les seves confidències anaven en augment, fins que un dia la Bèstia va gosar demanar-li a Bella que anés la seva esposa. Bella, de moment sorpresa, no va saber què respondre. Però no va desitjar ofendre a qui havia estat tan gentil i, sobretot, no podia oblidar que va ser ella precisament qui va salvar amb el seu sacrifici la vida del seu pare. "No puc acceptar!" va començar a dir-li la noia amb veu tremolosa,"Si tant ho desitges..." "Entenc, entenc. No et guardaré rancor per la teva negativa." La vida va seguir com de costum i aquest incident no va tenir majors conseqüències. Fins que un dia la Bèstia li va regalar a Bella un bonic mirall de màgic poder. Mirant-lo, Bella podia veure al lluny als seus éssers més benvolguts. AL regalar-se'l, el monstre li va dir: "D'aquesta manera la teva solitud no serà tan penosa". Bella es passava hores mirant a les seves familiars. AL cap d'un temps es va sentir inquieta, i un dia la Bèstia la va trobar vessant llàgrimes prop del seu mirall màgic. "Què succeïx?" va voler saber el monstre. " El meu pare està molt malalt, potser morint-se! Oh! Desitjaria tant poder-lo veure per última vegada!" "Impossible! Mai deixaràs aquest castell!" va cridar fora de si la Bèstia, i es va anar. A la poca estona va tornar i amb veu greu li va dir a Bella: "Si em promets que als set dies estaràs de tornada, et deixaré marxar perquè puguis veure al teu pare." Quin bé ets amb mi! Has retornat la felicitat a una filla devota." li va agrair Bella feliç. El pare, que estava malalt més que gens pel desassossec de tenir a la seva filla presonera de la Bèstia en el seu lloc, quan la va poder abraçar, de cop es va sentir millor, i a poc a poc es va anar recuperant. Els dies transcorrien de pressa i el pare finalment es va aixecar del llit guarit. Bella era feliç i es va oblidar per complet que els set dies havien passat des de la seva promesa. Una nit es va despertar sobresaltada per un somni terrible. Havia vist a la Bèstia morint-se, respirant amb raneres en la seva agonia, i cridant-la: "Torna! Torna amb mi!" Anés per mantenir la promesa que havia fet, anés per un estrany i inexplicable afecte que sentia pel monstre, el cas és que va decidir marxar immediatament. "Corre, corre caballito!" deia mentre fustigava al corcel per por de no arribar a temps..A l'arribar al castell va pujar l'escala i va cridar. Ningú va respondre; totes les habitacions estaven buides. Va baixar al jardí amb el cor encongit per un estrany pressentiment. La Bèstia estava allí, reclinada en un arbre, amb els ulls tancats, com morta. Bella es va abalançar sobre el monstre abraçant-lo: "No et moris! No et moris! Em casaré amb tu!" Després d'aquestes paraules, va esdevenir un prodigi: l'horrible musell de la Bèstia es va convertir en la figura d'un bell jove. "Quant he esperat aquest moment! Una bruixota malèfica em va transformar en un monstre i només l'amor d'una jove que acceptés casar-se amb mi, tal qual era, podia retornar-me la meva aparença normal. Es va celebrar les noces, i el jove príncep va voler que, per a commemorar aquell dia, es conreessin en el seu honor només roses en el jardí. Heus aquí perquè encara avui aquell castell es diu "El Castell de la Rosa".